Monday 29 de September de 2008, 14:29:44

Un cop més l’amenaça de temps plujós m’havia imposat el meravellós càstig de recloure’m, de nou, a les Guilleries. Encara que a l’hora de la veritat ha aparegut un dia, certament, esplèndid...

Animat per la troballa de fa dos dies, la localització de la casa Serra Bronquera, vaig voler repetir l’experiment amb una altra casa, el nom de la qual estic cansat de veure en alguns mapes, però que, en canvi, mai m’he topat en les meves caminades per la zona. Estic parlant del Tarré.

Per començar, miro el mapa i entro al GPS la coordenada d’on jo crec que poden estar les restes de la casa. No ha estat fàcil. He hagut d’especular una mica, atès que el seu nom només apareix en alguns mapes antics i això fa que, a priori, no en pugui treure l’aigua clara del tot. Procuro de fer coincidir les corbes de nivell, dibuixades a ma, del mapa de l’exercit del 1890 amb les de la cartografia nova que són fidels a la forma del terreny. Finalment, prenc una decisió sobre la possible localització del Tarré i marxo cap a la seva recerca...

Deixo el cotxe al mateix lloc en què ho vaig fer fa dos dies, és a dir una mica més amunt del Santuari del Coll. En començar a caminar, segueixo una pista que em sembla que m’hi aproparà molt. La suposició és bona, però, poc després, la barrera vegetal que em trobo no hi està gens d’acord i em fa recular. No em preocupa gaire, tinc més cartutxos a la butxaca i decideixo apropar-m’hi pel camí ja conegut, encara que faré més marrada...

Poc després, veig davant meu la figura d’un home assegut i vestit de color caqui, que reposa un fusell damunt les cames. Vaja!, avui sembla que és dia de cacera i van darrera dels senglars. És degut al gran nombre d’aquests animals que el període de cacera, s’enceta molt aviat. Irònicament, penso que he escollit el millor dia per emboscar-me, remenar entre les bardisses... Quan explores un terreny on hi ha caçadors, poden succeir dues coses. O bé que et vegin o t’imaginin amb més pèl del que realment tens i t’acabin obsequiant amb un tret, cosa que encara no m’ha passat, o que, potser, et trobis venint  de cara, tot esperitat i atabalat, un troleibús, aquest sí, pelut de veritat, de més de cent quilos, el qual arriba, com un llamp, fugint dels seus perseguidors armats, fet que, en aquest cas, sí que ja he viscut... En fi!, paciència la muntanya és de tots. Ens saludem i ell continua assegut i jo caminant cap a endavant...

Poc després em trobo un segon caçador, que em diu que estan escampats per tot el vessant nord de la muntanya de Sant Benet i fins a Serrallonga. Em faig a la idea que avui escoltaré trets. Bé!, si només els escolto ja seré afortunat! Ens acomiadem i continuem cadascú a la seva...

Arribo fins al punt on el GPS m’indica que pot estar la casa, observo que hi ha una clapa de vegetació, típica d’on pot ser-hi, exactament igual que en el cas de Serra Bronquera. No obstant això, continuo explorant els voltants per descartar qualsevol altra possibilitat. Torno a lloc indicat i m’ho torno a mirar. Té tot l’aspecte, el bosc esclarit, les heures... Procuro acostar-m’hi, però és complicat, la vegetació m’ho impedeix. Ho intentaré per dalt. Recordo que he vist un ramal, uns metres abans d’arribar fins aquí, que des de la dreta s’enfilava. Ho provo!

Aquesta nova pista volta un turonet que sospito que pot ser el que els mapes dibuixen tot just damunt la casa. Arribo fins a un collet, dominat pel cim de la muntanya de Sant Benet. El sol resplendeix amb força i il·luminant les tonalitats de verd de la muntanya. Esmorteït per la llunyania, m’arriba el terrabastall de la cacera que deu estar en el seu moment més àlgid. Malgrat la distància no camino tranquil, estic en un lloc força emboscat i poden haver més caçadors atents a qualsevol oportunitat, de fet ja n’he trobat dos. Tusso,  xiulo, parlo..., és a dir faig sorolls que em diferenciïn clarament del que ells busquen...

Sota el collet veig la clapa de vegetació que moments abans tenia damunt meu. Per aquí dalt l’accés és més factible. Com puc baixo i m’hi acosto... És tan tancada la vegetació que  quasi no puc avançar. Arribo a mig metre de la casa i, aleshores, me n’adono que he arribat fins al Tarré.  No em puc bellugar gaire, les bardisses actuen com si unes mans gegants m’agafessin per les cames i la cintura. La casa no devia ser gaire gran. Quines penúries que devien passar aquí dalt! Pura economia de supervivència... M’han explicat que en aquestes cases, quan hi havia molta mainada, els darrers en llevar-se, pel matí, anaven descalços tot el dia, senzillament perquè no hi havia espardenyes per a tots...

Estic content, he fet una nova troballa! Aquest pont de setembre està resultant molt profitós! Faig les fotos habituals i em desembosco el més ràpidament possible. Mira!, que si la cacera es mou cap aquí!

No són descabellats els meus pensaments, els trets sovintegen cada cop més. Fins i tot, em trobo dos gossos que ves a saber per què s’han desmarcat ja de la batalla...

Poc després em trobo el primer “guerriller”. Un noi jove que em confirma que hi hagut molts i molts trets, però que no té cap emissora per saber que ha passat.

A continuació, em torno a trobar el gosser. Em diu que té setze gossos, però que avui només n’ha portat dos, que són els que ja m’havia trobat moments abans. Un d’ells ranqueja molt i somica. Em diu que està malalt de leishmaniosi, però que malgrat la greu malaltia i els severs tractaments oportuns, va tirant!

Tot seguit, em trobo el tercer caçador, continua igual amb la mateixa postura que a l’anada. Segueix assegut amb l’arma damunt les cames i l’esquena lleugerament doblegada cap a endavant. Absolutament quiet, la mirada inexpressiva, tant a l’anada com, ara, a la tornada només l’he vist girar el cap, com a moviment més remarcable. Ens saludem. Em pregunto, quan arribi a casa tindrà la sensació d’haver-s’ho passat bé? 

Finalment, remato la jornada amb un bon dinar a la terrassa del restaurant del Santuari del Coll, vista d’ocell, bon menjar, bon vi verd... Darrera meu hi ha una llarga taula de gent que manté converses molt animades i que denoten que estan passant una bona estona. Llegint un full d’una organització que vetlla per l’entorn natural del municipi de Susqueda, me n’assabento que durant el matí, han estat recollint les deixalles que persones mancades totalment de civisme abandonen, impunement i en quantitats industrials,  a les vores de l’embassament de Susqueda. Diuen que un savi és aquell que aplica el sentit comú amb dosis poc comunes. Doncs bé!, he tingut el plaer d’estar ben a prop d’un grup de savis. Sort!, que ells han tingut i han aplicat el sentit comú que d’altres no posseeixen i que probablement moriran sense que ni tan sols aconsegueixin intuir el seu significat. Em quedo amb el regust dolç d’haver  trobat gent que sí mima i protegeix les Guilleries...

afegir nou comentari

Monday 29 de September de 2008, 13:24:33

1 Comentaris

És ja negra nit. Em trobo, a la terrassa mirador de casa meva a les Guilleries, contemplant com, des del nord, s’acosta una imposant tempesta, la qual amb els seus llamps s’entesta a rivalitzar amb la foscor regnant, atès que la  lluna, acovardida, ja fa estona que s’ha apagat buscant refugi darrere de les espesses nuvolades. Malgrat que ja és molt tard, les primeres gotes de pluja m’inviten a aprofitar per a escriure aquestes línies que pretenen resumir el que ha estat un dia, si més no, curiós...

La jornada ha començat grisa, de fet la setmana que he viscut i per diferents motius també ha estat força descolorida... Avui, em venia de gust fer altre cop alta muntanya, però les previsions meteorològiques justament no eren engrescadores. Finalment, he decidit arribar-me  fins a un mirador, per a mi molt íntim, situat al cor de les Guilleries, justament allà on en Serrallonga va ser amo i senyor durant molts anys sense que ningú li pogués tossir...

He buscat aquest punt, com ja he fet d’altres cops, especialment per a poder meditar amb tranquil·litat tots els esdeveniments que darrerament he anat vivint i també per intentar comprendre el per què de determinats comportaments humans. La visió de dilatats panorames sempre ajuda a esvair les bromes anímiques...

Deixo el cotxe molt a prop del Santuari del Coll, damunt del poble d’Osor i començo a caminar per dins de les boscúries guillerienques, les quals, en qualsevol època de l’any, sempre són un espectacle natural superb. A mitja alçada, del vessant nord de la muntanya de Sant Benet, vaig resseguint, aèriament i riu amunt, el curs del Ter. Montdois, la penya del Quer, el Collsacabra, Susqueda..., em brinden panoràmiques de primer ordre tot resseguint un corriol encisador.

L’esmentat sender acaba morint en una pista de muntanya, la qual davalla fins a la casa de Prat d’en Serra. És aquí on em topo amb el primer contratemps. Han tallat el bosc i han abandonat tota la brossa damunt la pista, deixant-la impracticable. L’avanç només és possible arriscant les cames a cada pas...

Sé que el corriolet una mica més amunt reapareix, continuant igualment de manera encantadora com el primer tram, que acabo de finalitzar abans de topar-me amb la brossa vegetal. El busco i no el trobo, però si trobo una pista que no havia vist mai abans. La pista presenta un estat lamentable, també plena de troncs i branques abandonades. La idea que el preciós corriol ha estat arrasat per una carretera de nova construcció va ràpidament prenent cos... Quan ja n’estic segur del tot, l’emprenyamenta em fa abandonar la idea d’arribar fins al mirador, m’han tret les ganes... Han violat l’indret i, amb una ràbia continguda,  prefereixo tornar cap al cotxe seguint el GR que passa per la dita casa de Prat d’en Serra. Quina llàstima!, sembla que res pugui sortit bé. La destrossa que han fet aquí ja no té reparació possible. Marxo no ho vull continuar veient...

Un cop deixada enrera l’esmentada casa vaig resseguint el GR. Estic força avorrit i desanimat, tinc ganes d’acabar, fa calor... El dia ja difícilment m’oferirà res de bo, tot i que per a mi caminar per les Guilleries sempre és diferent. Aquestes muntanyes, que sento meves, sempre m’ofereixen algun aspecte novetós.

Poc després, me n’adono que han netejat una pista que abans ni es veia, ja que restava tapada per la malesa. Caram!, aquell és el sector de la casa Serra Bronquera que apareix en els mapes antics i jo no he sabut mai localitzar, m’hi acostaré. A veure...!

Prenc el ramal recent netejat i començo a trobar el que semblen les feixes d’antics camps. Veig que la vegetació presenta lleugeres variacions. A les rodalies d’on hi ha hagut una casa sempre es noten diferències, respecte de la resta del bosc. És com si la natura no pugui acabar de recuperar, del tot, un espai que en un temps passat va ser domesticat. Vaig trobant petits murets de pedra, alguna vinya, algun fruiter, alguna figuera..., senyals inequívoques d’un passat humanitzat d’aquest indret.

Finalment, descobreixo una petita clariana en el bosc, una altra figuera i moltes heures. Ei!, allà hi ha d’haver alguna cosa... Continuo endavant i veig les restes d’un camí, brut, vell i bastant ample que va en direcció a la clariana sospitosa. No dubto gens i m’hi fico!, pujo un mica i em topo amb un mur de pedra. L’he trobat! Trec la camera de fotos i començo a disparar. Hi ha una part important dels murs visibles, la resta s’intueixen, atès que les heures els amaguen. La casa sembla que era gran. La malesa m’impedeix fer una prospecció més a fons. Però, estic content!,  he localitzat un indret històric de les Guilleries.

 Sí, sí, històric perquè en un judici fet a homes d’en Serrallonga, s’esmenta que van arribar a amagar-se en aquest indret. Antoni Pladevall publicà un treball l’any 1995,  en el número 10 de les Monografies del Montseny, on s’explica que el mas Serrallonga de Querós, fou atacat l’1 de març de 1624 i foren presos diversos homes d’en Serrallonga. La Maria Angela Quer havia viscut, anteriorment a aquests fets, amb els bandolers i per això fou cridada a declarar en el gran procés de 1624, entre moltes d’altres coses s’hi recull: “...I més, senyor me recordo que erem a la derreria de Janer me apar prop passat, que no ha molt temps, cert die que no’m recorda qual, jo’m trobava en una casa que és sobre la Serra de Prohanquera de Carós, en una caseta que hi ha cremada ab los dits Juan Sala, Pere Juan Puig de Viladrau y Jaume fadrí de Sau, armats de pedrenyals curts i llarchs, salvo lo dit Jaume fadrí que ere de quatre palms lo pedrenyal que portave, y jo y dit Juan Sala estàvem de mala gana, per masses castanyes havíem menjades per falta de pa, ahont varen arribar en Juan Sala Serrallonga, Sagimon Ferrer de Arbúcies, Henrich Vilacendra y lo Refilat, y en arribant cridaren grans crits de no moure al Rey, que a la veritat nos espàntarem per quant pensàvem eren officials del Rey, y aprés los conegueren y digueren que u feyen per veure com nos posaríem...”

Allí consta, l’indret, com Serra Prohanquera, però és clar d’això fa quasi quatre-cents anys, probablement la deformació fonètica està més que justificada... Crec que hi ha moltes possibilitats que la casa esmentada en el judici sigui la que he localitzat aquest matí.  Ostres!, això sí que no m’ho esperava...

El dia ha estat com, de fet, és la vida mateixa, totalment capriciós. Una jornada que comença deslluïda i que continua amb un desencís trist i inesperat. De sobte, tot canvia  amb una troballa llargament buscada i també inesperada...

Finalment, he sopat amb un amic que m’ha proposat una tasca molt interessant de recerca i d’estudi d’aquestes muntanyes. És ja molt tard, però no sé si és bona idea anar-me’n a dormir, tinc por que quan em desperti s’hagi, ja, esvaït la bona ratxa...

afegir nou comentari

Friday 29 de February de 2008, 13:00:19

L’excursió d’avui té com a principal objectiu el gaudi d’un paisatge poc habitual a les nostres muntanyes. Només determinades zones i, per descomptat, el Pirineu poden oferir un entorn com el que avui tindrem l’ocasió de contemplar.

Les Guilleries osonenques presenten un conjunt de muntanyes de relleu suau, on l’horitzó, quasi bé, sempre està compost per tot un mar de turons. Un ambient on orientar-se no és trivial i d’aspecte molt diferenciat a les pregones afraus de la part central d’aquests massís.

Aquesta suavitat del territori, però, no està exempta d’alçada. És aquesta, una de les zones més altes de les Guilleries i això queda ben palès en el tipus de vegetació que presenta. Els boscos i les plantacions d’avets seran una constant durant tot el recorregut. Per tot plegat, i atenent al fet que avui el recorregut no és gaire llarg ni exigent, és un dia idoni per a poder recrear-se, sense preses, en tot allò que la natura ens anirà oferint. 

Començarem a caminar des de l’encantadora població d’Espinelves. Només albirar-la, ràpidament ja hi destaca la magnífica església romànica de Sant Vicenç d’Espinelves. Data dels segles XI – XII i presenta dues naus i dos absis.

Una curiositat sobre aquesta població d’Espinelves és que pertany a la comarca d’Osona, però alhora a la província de Girona i, per acabar-ho d’adobar, el prefix telefònic que té assignat és el de  Barcelona. Però, no és coneguda per aquest batibull administratiu sinó per la fira de l’avet  que organitza, anualment, en acostar-se les dates nadalenques. Cal destacar que és originari d’aquí l’avet Abies majoanensis que es cultiva al mas Joan, el qual és molt apreciat a l’hora de guarnir el Nadal.

Començarem a caminar per l’antic camí ral de que mena cap a Sant Hilari Sacalm. A mida que anem guanyant alçada ens anirem envoltant de boscos d’avetoses. Poc després de deixar enrere can Formiga, arribarem fins al Pla de Juia. És aquest un immens altiplà, que permet albirar una panoràmica superba del majestuós massís del Montseny.

Una curta i rapida davallada ens dipositarà enmig de la gran planura, on és ubicada la Casota de les Comes. És aquest un lloc molt ventat, on, sovint, els rigors hivernals es deixen notar amb força.

Poc després, ja entrarem a una zona dominada per les fagedes. La bellesa del bosc juntament amb el torrent de la Font Coberta, serpentejant pel seu interior, satisfan amb escreix els paladars més exigents, alhora que ens indiquen que ja estem a les rodalies de la Font de l’Arç.

Un cop deixada enrere aquesta eixuta font, s’entra en el magnífic Pla de les Arenes. És aquest un lloc de gran predicament per a la gent de Sant Hilari Sacalm. Literàriament, escriptors de la contrada, com en Busquets i Punset, han situat en aquest indret alguna de les seves narracions. 

Ha arribat el moment d’encetar la pujada cap al castell de Mas Carbó. Així és conegut, popularment, en estar localitzat prop del mas amb el mateix nom. Originàriament,  era denominat  el Casal de la Rovira. Realment, mai va ser un castell sinó un Domus, és a dir una fortalesa o Casa forta. Aquest detall és important, atès que un castell tenia una consideració jurídica superior i, aquesta, ja s’havia atorgat al veritable castell de la zona que estava ubicat al cim de la muntanya de Sant Miquel de Solterra.

Aquesta fortalesa de la Rovira, als segles XIV i XV, fou el lloc de residència dels Gurb, quan, aquests, es desplaçaven a la zona que avui visitem, des de la seva residència habitual de Sant Andreu de Gurb  a la plana de Vic. El 1325 el vescomte de Cabrera va prendre en assalt la fortalesa de la Rovira, encara que posteriorment va ser retornada als Gurb.

Davallarem del turó del castell i arribarem, tot seguit, al gran pla on està assentada la Casota de Matamala, tota ella envoltada de camps de cultiu. Després de creuar la carretera asfaltada, iniciarem la davallada cap a Sant Hilari Sacalm.

És aquesta població, la veritable capital de les Guilleries, en estar bressolada per les alçades d’aquest massís muntanyós. Per ponent, la domina tota la zona que visitarem avui. Mentre que a llevant, s’hi troba la zona més mítica i abrupta d’aquestes muntanyes.

                                                                      Temps   Acumulat      Altitud

afegir nou comentari